Free Cinema fou un moviment cinematogràfic britànic que va néixer els anys 1950 i es prolongà fins la dècada dels 1960 i que es caracteritzava per implementar una estètica realista en el cinema de ficció i documental ocupant-se de retractar històries creades a partir d'allò que és quotidià i compromès amb la realitat social de llavors, essent una reacció a l'artificialitat narrativa de Hollywood i a la dramatúrgia britànica. El moviment fou influenciat per la Nouvelle Vague francesa.

Reaccionant davant la tradició cinematogràfica i dramatúrgica britànica, un grup d’autors va proposar, a finals de la dècada dels cinquanta, una renovació d’aquestes activitats, atenent en major grau als temes que interessaven a les classes més populars. Aquest conjunt de creadors va rebre el nom de “Els joves irats”, i un dels seus principals activistes i impulsors va ser l’escriptor John Osborne. Al seu voltant van reunint-se diversos cineastes, influïts per les nocions posades d’actualitat per la nouvelle vague francesa. 

La seva intenció d’elaborar un cinema socialment compromès va donar lloc a la corrent anomenada british social realism (realisme social britànic), també anomenat free cinema, que no era sinó una manera de reaccionar a l’artificialitat narrativa de Hollywood.

Característiques:

• El Free Cinema busca, seguint la línia del cinema documental i del neorealista italià, apropar-se als éssers anònims de la societat, mitjançant un tipus de cinema rodat amb petits equips i al marge dels estudis, amb un cost inferior al d'un simple noticiari i empleant-hi la música de jazz per les seves bandes sonores.
• Els primers títols del nou cinema seran Together, de Lorenza Mazetti, trist història sobre una parella de sordmuts; O Dreamland, de Lindsay Anderson, estudi sobre els visitants d'un parc d'atraccions i Momma don't allow, de Karel Reisz i Tony Richardson, crònica d'una nit en un club de jazz per part d'un grup de joves. Aquestes tres pel·lícules es presenten conjuntament a l'Institut Britànic del Cinema el febrer del 1956, donant-se lectura en l'acte al "Manifest dels Joves Irats", (Angry Young Men), que és un grup de joves procedents del teatre, capitanejats per John Osborne, que fundarà Woodfall Film, la productora que intenta concedir una independència al moviment.
• Aquestes pel·lícules resumiran ja el punt de vista dels nous realitzadors, que difondrà la revista Sequence. Destaca en llurs obres un incorformisme social, una crítica dirigida a la burgesia i a la societat, amb un fons d'amargor i ironia. Són un reflex de la tristesa de la vida urbana absolutament mecanitzada, denuncien l'aïllament de l'ésser humà, tot i els avenços socials, mostren un compromís social valent amb un enfocament humà i demanen un cinema autènticament independent, contat de manera realista.
• En el pla formal, el seu cinema evolucionarà des del respecte absolut al fet contat, no s'ha d'oblidar que es formen amb el documental, fins el cinema de ficció amb l'ús d'efectes expressius molt lliures.

Entre els més distingits defensors de la nova tendència figuraven els crítics de les revistes “Sequence” i “Sight and Sound”, els qui van proposar com a pauta el llargmetratge "Un lloc en la cimera" (1959), de Jack Clayton, produït per James i John Woolf Remus, i inspirat en una novel.la de John Braine.