Reaccionant davant el cinema internacional imperant, un grup de cineastes danesos ordir el 1995 els principis del moviment Dogma.

El seu propòsit: recuperar l’essència de l’art cinematogràfic. Segons el parer d’aquests creadors, només despullant al cinema d’efectes i recursos especials podria tornar-se la veritat essencial que, amb la naturalitat d’una instantània, és possible captar en el cel·luloide.

Els principals impulsors d’aquesta nova fórmula van Lars von Trier, Søren Kragh-Jacobsen, Thomas Vinterberg, Åke Sandgren, Lone Scherfig i Kristian Levring. 
De tots ells, el més reeixit és Von Trier, autor de films com L’element del crim (1984), Europa (1991), Trencant les ones (1996) i Ballant en la foscor (2000). Kragh-Jacobsen és responsable del llargmetratge Mifune (2000), i quant a Scherfig, cal destacar que és la primera directora que es va incorporar a la nova tendència, complint les seves normes en pel·lícules com Italià per a principiants (2000).

• En certa manera, es pot relacionar aquest moviment amb el cinéma vérité, amb l’excepció que els seguidors de Dogma no anhelen aquest to documental que propiciaven els veristes. 
• Com a molt, és possible parlar aquí d’una radicalització dels ingredients habituals en l’anomenat cinema d’autor (que, per descomptat, és aliena a la sofisticada imatgeria refermada pel cinema clàssic de Hollywood.)
• En aquesta empresa:
  • la finalitat última és la immediatesa en el rodatge,
  • evitant tot aquest procés tecnològic que enriqueix les pel·lícules durant la postproducció d’aquestes.
  • Així, doncs rebutgen les eficaces variacions que acompanyen el muntatge: des de la introducció d’efectes sonors fins a l’ús de trucatges fotogràfics.

• Guiats per aquesta extrema senzillesa, els cineastes que integren Dogma rebutgen el concepte d’autor i reivindiquen l’autoria col·lectiva. 
  Per evitar equívocs, elaboren un conjunt de regles, l’anomenat vot de castedat, el compliment és indispensable per aplicar a qualsevol film el qualificatiu de Dogma. Aquestes normes van ser publicades a Copenhaguen el 13 de març de 1995; són molt severes i tot en elles condueix a la sobrietat narrativa.
  • Així, aquests creadors resolen austerament tot el que es refereix a l’escenografia i rebutgen els decorats que no siguin naturals. 
  • Així mateix, filmen amb so directe i no incorporen una banda sonora posterior.
  • Menyspreen l’ús de grues i suports, ja que el rodatge s’ha de completar càmera en mà. 
  • Per als seus filmacions, només admeten la pel lícula de 35 mm. en color i no aproven l’ús de filtres i il luminació artificial.
  • En l’àmbit narratiu, sobresurt el fet que no admeten els canvis temporals o geogràfics. El que expliquen aquestes pel lícules succeeix en el present, com si es tractés d’un reportatge en directe. 
  • Amb el mateix propòsit, els seus directors exclouen els gèneres de qualsevol tipus (des del policíac fins a la comèdia) i, almenys en teoria, s’abstenen de plasmar inquietuds estètiques o gustos personals a la pantalla. 
  • D’acord amb aquesta argumentació, aquests cineastes també rebutgen la presència del seu nom en els títols de crèdit.