Estàs aquí:Inici T3.b SURREALISME
A- A A+

SURREALISME

 surrealisme

  • El gos andalús: cinema mut
      • l'Edat d'or: cinema sonor (llibertat creativa gràcies a un mecenes)
        • plans extrets d'un documental sobre ecorpins rodat anys abans (dura 3 minuts) + plans detall del cos dels insectes=
        • se succeeixen imatges desagradables i inaudites, sense connexió lògica
        • xoc entre moments i objectes verossímils amb d'altres obertament irracionals.
        • en relació al relat: alterna fragments de certa verossimilitud amb d'altres fragments irracionals.
          • Moments en que hi ha correspondència en la forma d'explicar l'acció + les espectatives lògiques de l'espectador (els pesonatges segueixen normes socials)--> però amb d'altres moments en els que es produeix una subversió radical.
        • Manca de sincronització entre so i imatge.
      • postura molt radical de crítica social. "Jo volia qualsevol cosa menys agradar" (va aconseguir que la cr´tica conservadora demonitzés el film)
      • hem d'entendre-la com una lliçó magistral del que pot provocar el text visual.

  • Creació al marge de tot principi estètic i moral La fantasia onírica
  • L’ humor desaprensiu i cruel
  • L’ erotisme líric
  • La deliberada confusió de temps i espais diferents
  • Els seus realitzadors l’ utilitzen para escandalitzar i exterminar una societat burgesa mesquina i sòrdida.
  • Li donen a les imatges un valor en sí mateixes, recorrent a les foses, acceleracions, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfiques i seqüències.

 
(EXEMPLE Fragment de la pel·lícula "Un perro andaluz")
 
El moviment surrealista resumeix una de les tendències avantguardistes més originals del segle XX. Va ser l'intel·lectual francès André Breton qui va publicar el primer Manifest surrealista (1924), a partir del qual es van definir alguns dels seus compromisos més destacables. En evolucionar a partir de certes nocions del dadaisme, el surrealisme va admetre entre els seus principis fundacionals l'automatisme en la creació. Amb aquesta finalitat, l'inconscient es convertia en animador de tota proposta, independentment de la seva correcció moral o del seu respecte a les normes imposades per la tradició estètica. 

Òbviament, Breton va manejar en tot moment la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud, particularment pel que fa a la construcció psíquica del desig i la sexualitat. Per això, per desenvolupar aquest fonament en el discurs creatiu, els surrealistes haurien guiar-se per les passions de la líbido, juxtaposant tota una diversitat d'elements en la seva imatgeria. Com el llenguatge de l'inesperat és, justament, allò que modula l'humorisme, no és estrany que aquest primer empenta dels surrealistes contingués tots els ingredients de l'humor negre.
 
Si bé el moviment va atreure als joves més avantguardistes d'Europa, el cert és que van trigar un cert temps a definir-se del tot. De fet, encara que de seguida es va donar una literatura surrealista i molt aviat va haver pintors i escultors que van aconseguir aquesta mateixa dimensió subversiva, va trigar temps a manifestar una cinematografia surrealista. Els qui van venir a omplir aquest buit van ser dos joves artistes, Luis Buñuel i Salvador Dalí. 
 
Tots dos eren bons amics, ja que havien compartit les seves inquietuds artístiques en la madrilenya Residència d'Estudiants, nucli del regeneracionisme cultural a l'Espanya dels anys vint. En un primer moment, Buñuel i Dalí van fer pública la seva cinefília en una revista, La Gaceta Literària (1927-1931). Aficionats a combinar la tradició barrroca espanyola i els nous models de l'avantguarda, els dos companys van acabar viatjant a París amb el propòsit de viure la seva nova peripècia artística. 
 
Els seus models eren escassos. Les primeres referències al que podria considerar surrealisme cinematogràfic estaven vinculades a l'experimentalisme formal. Films en aquesta línia van ser Rhythmus21 (1921), de Hans Richter, Entreacte (1924), de René Clair i Francis Picabia, i La coquille et le clergyman(1928), de Germaine Dulac.
 

Hans Richter - Film Ist Rhythm: Rhythmus 21 (c1921) from Avant-Garde Cinema on Vimeo.

 
Fent un pas més lluny, Buñuel i Dalí van escriure el guió d'Un gos andalús (1929), pel·lícula que es presenta com a paradigma del corrent establert per Bretón. Ideant una atmosfera onírica i perversa, el film rodat pels dos amics no tenia criteris prefixats en la seva estructura. En un sentit ampli, Un gos andalús combina l'humor amb la provocació moral, i relaciona estretament la sexualitat humana i la decadència biològica que condueix a la mort. Del mètode psicoanalístic, Buñuel i Dalí van prendre la regla de l'associació lliure, que en aquest cas produeix en l'espectador un desassossegant desconcert.

Ideant una atmosfera onírica i perversa, el film rodat pels dos amics no tenia criteris prefixats en la seva estructura. En un sentit ampli, Un gos andalús combina l’humor amb la provocació moral, i relaciona estretament la sexualitat humana i la decadència biològica que condueix a la mort. Del mètode psicoanalístic, Buñuel i Dalí van prendre la regla de l’associació lliure, que en aquest cas produeix en l’espectador un desassossegant desconcert.
 

Després del renom assolit per aquest film, Buñuel va imaginar un nou projecte al costat de Dalí, aquest cop titulat L’edat d’or (1930). Encara que el resultat ampliava els marges de l’univers creat en el títol precedent, també va suposar el distanciament personal de tots dos col·laboradors. Curiosament, va ser aquest mateix any quan els mecenes del revolucionari projecte, els vescomtes de Noailles, van encarregar al fotògraf surrealista Man Ray el rodatge d’una altra pel.lícula del mateix estil, Le Mystère du Chateau de Des.

Després de la seva separació de Dalí, Buñuel va continuar dedicat a la cinematografia, deixant als seus admiradors un llegat de primer ordre, on cal trobar produccions que prolonguen el moviment surrealista, encara que de manera cada vegada més realçada (entre altres Ell, 1952; Assaig de un crim, 1955; Viridiana, 1961).

Pel que fa a Salvador Dalí, cal esmentar la seva aportació a la teoria surrealista: l’anomenat mètode paranoicocrític, un recurs anticonvencional i intuïtiu que flueix en els seus escrits literaris i també es revela en la seva pintura. Encara que Dalí va dissenyar nous projectes cinematogràfics, la fortuna no el va acompanyar a l’hora de posar-los en pràctica. A part d’una col·laboració infructuosa amb Walt Disney i una escena que va dissenyar per al llargmetratge Recorda (1945), d’Alfred Hitchcock, el famós pintor no ha afegit noves creacions al surrealisme cinematogràfic.

Semblant escassetat del títols en el moviment ha estat esmenada per alguns teòrics, que afegeixen a les obres de Buñuel i Dalí un generós repertori, que va des de les comèdies delirants dels Germans Marx fins a les modernes ficcions policíaques del nord-americà David Lynch.

Man Ray  1890-1976

René Clair 1898-1981

“Entreacto” 1924

Germaine DuLac (1882-1942)  & Antonin Artaud (1896-1948)

La caracola y el clérigo 1928

 

 

Luis Buñuel 1900-1983

“El perro andaluz” 1929

 

 

“La edad de oro” 1930

 

  • Aquest moviment cinematogràfic sorgeix a rel del moviment artístic i literari que va néixer a França el 1919 en torn a la personalitat del poeta André Breton. El cinema surrealista és aquell on s’apliquen els conceptes i tècniques pròpies del surrealisme.
  • Breton va definir el moviment surrealista com un automatisme psíquic pur, i per mitjà d’ell proposava expressar verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament, amb absència de tot control, que fos exercit per la raó fora de preocupacions estètiques o morals.
  • Els surrealistes criticaven la pèrdua de llibertat dels creadors degut a la rutina i el pes de l’educació que coaccionen a l’home a la seva pròpia autocensura.
  • Per tant, el creador surrealista és un alienat de la societat que només pot alliberar-se per mitjà l’exaltació de l’irracional, els somnis, la bogeria,…

 

 

Salvador Dalí

 

 

 

 
Joomla templates by a4joomla