(EXEMPLE Fragment de la pel·lícula "cronica de un verano" )
Les característiques d'aquesta corrent cinematogràficaprovenen del documental, i més específicament, dels documentals rodats amb càmera portàtil i un equip de so sincronitzat. Per aquesta raó podem dir que aquest moviment manté una estreta relació amb el desenvolupament tecnològic que es va donar al llarg de la dècada dels seixanta en el segle XX. El disseny d'equips de filmació més petits i manejables va ser indispensable perquè els documentalistes ampliessin el seu marge de maniobra i, alhora, desenvoluparan un estil narratiu capaç d'influir en els cineastes dedicats a la ficció.
Amb què ho podem relacionar?
Òbviament, els teòrics del nou estil van reclamar l'herència d'un cineasta soviètic, Dziga Vertov, que anys enrere havia plantejat aquesta eficaç metàfora que es va anomenar Cinema-Ull, per identificar ambdós conceptes.
Amb què ho podem relacionar?
Òbviament, els teòrics del nou estil van reclamar l'herència d'un cineasta soviètic, Dziga Vertov, que anys enrere havia plantejat aquesta eficaç metàfora que es va anomenar Cinema-Ull, per identificar ambdós conceptes.
Seguint els pensaments de Vertov, els impulsors del cinéma vérité destacar la frescor d'aquesta nova manera d'entendre el cinema. En no tenir un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa d'una manera natural davant l'objectiu, que no afegia elements de subjectivitat narrativa a aquestes imatges.
El terme cinéma-vérité es va aplicar a les creacions de cineastes com Jean-Luc Godard i Jean Rouch.Tanmateix, cal destacar un títol concret que va donar prestigi i fama a la nova oferta: Crònica d'un estiu. Una experiència de cinéma vérité (1960), rodat pel pensador francès Edgard Morin en col·laboració amb el director canadenc Michel Brault.
Amb què més ho podem lligar?
Segons el parer dels historiadors, el cinéma vérité va ser preanunciat per un altre corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d'espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l'estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d'aquesta manera d'entendre la versemblança en el cinema.
Segons el parer dels historiadors, el cinéma vérité va ser preanunciat per un altre corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d'espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l'estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d'aquesta manera d'entendre la versemblança en el cinema.
Influències en d'altres països:
Un país on el cinéma vérité va tenir nombrosos seguidors va ser Canadà. Sota l'empara d'una institució tan prestigiosa com el National Film Board, fundada pel documentalista John Grierson, tota una generació de cineastes va prendre partit pel verisme. Entre ells, ve al cas esmentar Terence MacCartney-Filgate, Wolf Koenig, Roman Kroitor i Pierre Perrault. Però la figura més destacable en aquesta línia va ser l'abans esmentat Michel Brault, autor de documentals al costat de Jean Rouch, i autor de peces clau del cinéma vérité com Le beau plaisir (1968) i Les Ordres (1974).
Als Estats Units, van ser els cultivadors del fotoperiodisme i el reporterisme televisiu que millor van respondre a aquesta fórmula. Així mateix, un bon nombre de directors independents es van sumar a la invitació. Entre els millors exemples del cinéma vérité nord-americà, figuren Jazz on a summer's day(1959), de Bert Stern, Shadows (1960), de John Cassavetes, i On the Bowery (1956), de Lionel Rogosin. En un pla més convencional, s'endevinen elements d'aquest corrent en els primers films de Michael Ritchie: El descens de la mort (1970), Carn visqui (1972) i El candidat (1972).
Amb posterioritat, el cinema ha incorporat aquesta pauta narrativa a produccions de gran pressupost, sempre amb el propòsit d'assolir un major grau de persuasió realista. Pel·lícules bèl·liques com La jaqueta metàl·lica (1986) , De Stanley Kubrick, i La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, i fins i tot les comèdies urbanes de Woody Allen i els films biogràfics d'Oliver Stone demostren la pervivència d'aquests principis.