Així doncs... QUÈ ÉS LA COMPOSICIÓ?

És l'art de situar els elements d'una imatge de tal forma que l'atenció de l'espectador recaigui en el punt que ens interessa (centre d'interès). Existeixen una sèrie de regles per aconseguir aquest objectiu com ho farien un pintor, un fotògraf o un operador de cinema. Les regles bàsiques de la composició han de fluir gairebé instintivament en analitzar les condicions reals de treball, però no han d'obsessionar-nos fins al punt de condicionar-nos i caure en un esteticisme que pot resultar contraproduent. La composició també ha d'estar en funció de la intenció.

LÍMIT INTERN DEL MARC:

Dins de l'enquadrament els elements interiors estaran disposats en relació al rectangle de la pantalla, sense desequilibris. Hi haurà, per tant, certs elements, o subjectes, que equilibrin la composició pel que fa al major pes que se suposa al centre d'interès.

LA SIMETRIA:

És interessant observar com els pintors de totes les èpoques van evitar la simetria, usant-la molt rarament: només quan el subjecte principal és ni més ni menys que Déu, o quan es pretén donar a un personatge una importància desmesurada, quan realment és el centre d'alguna cosa.

Un curiós instint va portar als pintors a situar al subjecte principal en determinades zones. El desplaçament cap a un costat, cap amunt o cap avall no podia ser exagerat, doncs quedava disminuïda la importància del subjecte principal i desequilibrat el conjunt, per causa d'una regió buida de contingut o atapeïda d'objectes secundaris. En una paraula: s'alterava la relació de "pesos" visuals.

Aquestes regions preferides van ser les que van portar a Lucca Pacioli i a Leonardo da Vinci a estudiar les raons naturals que fonamentaven aquesta persistència. Així van arribar a formular la Secció Àurea.

PUNT DE MÀXIM INTERÈS

Encara que un quadre estigui compost de múltiples elements, tots ells hauran de tendir a una mateixa finalitat. Amb això s'aconsegueix simplificar el seu significat immediat. Es comprendrà, per tant, que mentre més breu sigui la durada d'un pla en pantalla, més simple ha de ser la seva impressió d'unitat. En la majoria de les composicions ha d'existir un punt d'atracció que acapari l'interès.

LA SECCIÓ ÀUREA

Les principals mesures de moltes obres arquitectòniques de l'antiguitat i de l'Edat Mitjana corresponen a claus comunes. La mateixa clau regeix totes les proporcions del Partenó; aquesta clau és també la mateixa que posteriorment es cridaria "secció Àurea". Lucca Pacioli va investigar l'essència d'aquesta proporció, i en 1509 va publicar, al costat de Leonardo da Vinci, el tractat "Divina Proportione".

La secció áurea es pot definir com: "Una divisió del tot en dues parts, de tal manera que la menor és a la major com la major és al tot".

ELS QUATRE PUNTS FORTS:

Si en un rectangle s'apliquen aquestes proporcions sobre un costat menor i un de major i pels punts obtinguts es tracen línies paral·leles als costats, s'aconsegueixen quatre punts que assenyalen la secció àurea a l'interior del rectangle. A aquests quatre punts se'ls va denominar Punts F.

Regla dels terços

És evident que quan estem manejant una càmera, del tipus que sigui, no és possible treure el compàs i el cartabó per obtenir la secció Àurea de cada enquadrament. Per això recorrem a dividir cada costat en terços. D'aquesta manera, en la pràctica habitual de la composició fotogràfica i cinematogràfica, s'utilitzen els terços com a referència en la composició.

Cal que us mireu amb atenció la presentació PRESENTACIÓ SECCIÓ AÙREA I LLEI DE TERÇOS

Adjunts:

Adjunt	Descripció	Mida (Kb)
Regla de los Tercios deriva de.pdf		636 kB