Les onomatopeies es caracteritzen per tenir una mida i cos de lletra augmentats i perquè solen estar acolorides, a diferència del text dels globus. A més, les lletres solen aparèixer desalineades, tortes formant corbes o figures, etc. Referent a això Gasca i Gubern assenyalen que la mida i el color de les onomatopeies "suggereixen la seva intensitat sonora", és a dir, indiquen, més clarament que altres missatges escrits del còmic, que representen sons, ia més que contenen una expressivitat i un significat especials.
En moltes ocasions les onomatopeies no es tradueixen, sinó que es prenen prestades d'una altra llengua (l'anglès, gairebé sempre) que té més facilitat per crear verbs i substantius onomatopeics que descriuen adequadament el so en qüestió. El problema de vegades és que en prendre aquestes paraules en una altra llengua, les regles de pronunciació fa que els lectors no la llegeixin com els lectors de la llengua original. Així, el so d'una explosió transcrit en anglès com "boom" s'ha d'adaptar a les regles de l'espanyol i quedar com "bum"; "Crac" hauria de quedar com "crac" ja que en espanyol l'última consonant és accessòria; i "Thud" hauria de canviar-per un so més reconeixible, ja que "Zad" en espanyol no remet a cap.
En altres casos la raó per la qual es deixen intactes les onomatopeies és el fet que, en formar part del dibuix, estan situades sobre el fons i no sobre blanc com el text d'entrepans i cartutxos, de manera que cal esborrar-lo i tornar a dibuixar-lo.
Representació típica de la tos en espanyol.
Onomatopeies típiques d'Ibáñez.
Astèrix i Obèlix fent burla. "Prrrr" és la representació més propera al so.
Onomatopeia que envolta la vinyeta per aconseguir un major efecte. Igual que convé traduir les onomatopeies a la llengua meta, les escrites en alfabets diferents s'han de transcriure.
Encara que no reconeguem la llengua, l'alfabet o les convencions concretes d'un còmic determinat, hi ha elements com les onomatopeies que es poden reconèixer fàcilment, com en aquest còmic manga tailandès.