El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions:
- cinema com a obra d'art
- el cinema com a propaganda
- el cinema com a objecte d'espectacle.
El 1919, es crea a Moscou la primera escola de cinema del món: el VGIK. Kuleshov en serà el director el 1920 i elabora les seves teories del muntatge en el seu Laboratori experimental. El nou cinema soviètic es beneficia de les nombroses experiències de les avantguardes artístiques que han marcat els últims anys del tsarisme (futurisme i constructivisme en les belles arts, formalisme en literatura...).
Lev Vladimirovich Kulechov és un cineasta soviètic que comença a exercir com a professor a l’Institut de Cinema Rus el 1921. En aquest laboratori durà a terme els seus “films sense pel·lícula”, amb fotos fixes, demostrant el poder creador del muntatge amb un famós experiment en què aconseguia infondre diferent força emocional a un únic primer pla inexpressiu d’un actor, segons el contingut dels plànols que li juxtaposava: un cadàver, una dona, un plat de sopa, un nen,etc …
En què consisteix aquest efecte? Va col·locar el rostre del famós actor de cinema rus del moment, Iván Mosjovkin, davant de tres imatges diferents (un plat de sopa, una nenamorta i una bella dona). Als alumnes amb els que va provar els va preguntar quina sensació els transmetia el rostre del personatge (fam, pena i desig respectivament, tot ique la imatge del rostre era sempre la mateixa, exactament la mateixa). Per tant,l’important no és tant el contingut d’aquests plans, sinó la manera de combinar aquests.
Gràcies a la combinació de dos plans per als quals no es dóna un pla anterior de situació que l’espectador cregui que aquests dos plans han estat rodats en un mateix espai. D’aquí treu Kuleschov seva idea de la màgia del cinema i de la capacitat del públic de ser enganyat.
Una sèrie de plans que en absència d’un plànol de situació porti l’espectador a deduir tot l’espai a partir de la visió només de porcions d’aquest espai.
Realitzadors com Sergei Eisenstein, Vsèvolod Pudovkin i Aleksandr Dovjenko signen les seves primeres pel·lícules en els anys 1920. Eisenstein realitza el seu primer llargmetratge, La vaga (1925), a l'edat de vint-i-sis anys, però és el seu segon film, El Cuirassat Potemkin,que li aporta el renom internacional. La destacable escenificació de la massacre dels manifestants sobre les immenses escales d'Odessa porta la prova que el cinema pot igualar les altres arts. Eisenstein realitza llavors una pel·lícula encara més ambiciosa, Octubre (1927), per celebrar el desè aniversari de la revolució de 1917.
A tall d'anècdota observem un Magnífic homenatge que Brian de Palma dispensa als 200 plans de les escales d'Odessa d'El cuirassat Potemkin...
Dziga Vèrtov és un cineasta soviètic d'avantguarda que, oposant-se a un cinema dramàtic i literari (una història, actors, decorats), privilegia el muntatge-moviment de la realitat. A la seva pel·lícula experimental "L'home amb la càmera", oposa, al "cinema-puny" d'Eisenstein, la seva concepció del "cinema-ull", seguint el desenvolupament de la vida en una gran ciutat russa, durant una jornada.
Serguei Bondartxuk realitza amb el seu monumental Guerra i pau la síntesi del llenguatge cinematogràfic del segle XX. La seva influència, al nivell mundial, serà considerable. El cinema soviètic agrega les competències i la creativitat d'artistes de les diferents repúbliques de l'URSS. En el seu Atlas du cinéma, André Z.Labarrère recorre fins i tot al terme «osmosi» per evocar la cooperació entre les diferents cinematografies. Després de la fi de la Unió Soviètica, diversos cineastes russos són premiats en els grans festivals internacionals, com Nikita Mikhalkov amb Urga el 1991.
El 1998, Aleksei Balabànovrevisita la història del cinema rus amb Monstres i homes, pel·lícula rodada "a la manera" de les pel·lícules dels anys 1920, període puixant per als arts. No és la gran història que tria sinó l'univers de les primeres pel·lícules eròtiques, de la violència crua i de la maldat gratuïta.
Malgrat la caiguda de la Unió Soviètica, el cinema rus amb prou feines s’exporta. Per exemple, Pàvel Lunguín és un dels rars directors russos que veu les seves pel·lícules distribuïdes a l'estranger. Amb la seva opera prima,Taxi Blues (Taksi-Bliüz), aconsegueix el Premi a la millor direcció del Festival de Canes el 1990. El 2003, la seva pel·lícula Un nou rus guanya el Premi especial del Jurat del Festival de cinema policíac de Cognac. El 2005 Famílies en venda mostra immigrants russos que troben les seves arrels en un poble que no és el de la seva infantesa contràriament al que els fa creure Edik.
- Oktyabr / Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)
- Konets Sankt-Peterburga / La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)
- Bronenosets Potyomkin / El cuirassat Potiomkin (Sergei M. Eisenstein, 1925)
- Mat / La mare ( Vsevolod Pudovkin, 1926)