No us oblideu de fer una visita a l'enllaç següent on hi trobareu diversitat d'exemples!
Tipologia del pla
Tota imatge posseeix un enquadrament, una selecció de la realitat que el fotògraf (o càmera de cinema o televisió) va escollir, ja sigui perquè li va semblar bella, diferent o única. Per tal que aquesta selecció tingui una estructura definida, podem dir que l'enquadrament és un fragment de la realitat des d'un determinat punt de vista.
Amb aquesta definició es pot determinar que l'enquadrament, en la seva estructura fonamental, conté dos elements bàsics: Un pla i una posició de càmera, determinada per l'angulació i per la perspectiva que prengui.
No existeix una classificació universal exacta de com s'anomenen els plans en funció de la mida al que són captats els personatges. És per això que per descriure la tipologia dels plans i els seus enquadraments, la nostra única referència de valor universal serà la porció de realitat que apareixerà en la imatge en relació a les dimensions de la figura humana.
La dimensió del pla, és a dir, l'amplitud i la mida de l'enquadrament, es classifica per la quantitat de l'espai físic captat dins de la imatge, segons les proporcions de la figura humana, és a dir, està determinada per:
- La mida del subjecte o objecte en la imatge
- La distància entre aquest i la càmera i l'objectiu utilitzat
Generalment la classificació dels plans s'explica sobre els plans individuals.
Cada pla estableix una relació amb l'espectador. Els plans llargs o oberts serveixen per establir el lloc de l'acció. Els plans mitjans serveixen d'equilibri, han de tractar-se amb cura per no restar importància al model quan apareix amb altres persones en la mateixa imatge. Per últim els plans curts serveixen per mostrar la cara del model i emfatitzar els seus gests, però es perd l'acció complerta del mitjà que l'envolta. S'utilitza quan es dirigeix el missatge directament al públic i es simula el contacte visual.
Definició dels tipus de plans
Aquest és un terme que també s'utilitza en el cinema, es parla normalment de plans oberts o plans tancats per indicar que s'està modificant d'alguna manera la distància focal (movent el zoom d'una càmera) o que la càmera s'apropa més o menys a l'objecte fotografiat.
Gran pla general
Mostra una visió global de l'entorn, per situar el conjunt dels elements. La figura humana pot o no aparèixer i en qualsevol cas, queda difuminada com un element més de l'escenari.
Pla general
S'usa per visualitzar completament el nostre model i abasta tots els elements d'una escena, és a dir, que apareix tot el cos de cap a peus, sense cap tipus de retallada.
Pla conjunt
Capta en un entorn general, un grup de persones que realitzen alguna acció.
Pla sencer o pla figura
És l'enquadrament on els límits superior i inferiors coincideixen amb el cap i els peus del subjecte.
Pla americà
També conegut com a pla de tres cambres. Té el seu origen en les pel·lícules de western americanes, que es caracteritzaven pels seus enquadraments per sota del maluc fins als genolls. És molt útil quan es vol retratar a diverses persones.
Pla mig
En aquest es mostra al model des del cap dins a la cintura i també es pot emprar per fotografiar a diverses persones interactuant. Es fa servir amb regularitat en la fotografia de moda i és el pla per excel·lència en els telenoticies.
També anomenat pla pit o pla bust. Es mostra el model del cap fins a la meitat del pit. La idea d'aquest tipus de pla és enfocar l'atenció exclusivament a la persona aïllant.la del seu entorn.
Primer pla
S'utilitza generalment per destacar la mirada o el gest d'una persona. L'enquadrament va des del cap fins a les espatlles. És el més indicat per al retrat del rostre, donat que, destaca els detalls.
Aquest tipus de pla és molt més agressiu i íntim que els anteriors. S'aconsegueix enquadrant des del cap per sobre del front, fins a la barbeta.
S'utilitza per destacar elements específics. En aquest tipus de pla es poden aconseguir enquadraments creatius i originals.
Plans llargs o descriptius.
El gran pla general, el pla general, i el pla general conjunt.
- Els plans llargs, oberts o generals, són ideals en la producció cinematogràfica, mostren la disposició de l'escena i ajuden a seguir el moviment.
- Són plans descriptius donat que permeten veure la relació entre els diferents elements que formen part de l'acció, proporcionant una idea de la distribució espacial i donar una referència global de l'escena o presentar una idea de la situació geogràfica.
- Són els que ofereixen un major angle de cobertura de l'escena. La seva funció és mostrar una situació en la que el que és important és l'escena en el seu conjunt i no un detall en particular.
Plans mitjans o narratius
El pla americà, el pla mitjà i el pla mitja curt
- A la part central d'aquesta escala de plans, es troben els plans mitjans.
- S'han de tractar amb extrema atenció donat que estableixen un equilibri de tensió entre els plans curts i els llargs.
- Són eminentment plans narratius a l'establir la relació del personatge amb el seu ambient.
- Escapen de l'entorn i no donen gairebé detalls del context, però es comencen a apreciar indicis de l'estat emocional del protagonista per la comunicació no verbal i els codis gestuals.
Plans curts o expressius
El primer pla, el primeríssim primer pla i el pla detall
- Els plans curts són plans expressius perquè destaquen l'expressió interna del personatge, revelen detalls però poden molestar a l'obligar a centrar-se en zones molt limitades de l'acció.
- Apareixen com una lectura minuciosa del subjecte; com un estudi interior, psicològic o científic, segons sigui el cas i trenquen amb l'espai íntim de la persona.
- S'anomenen també primers plans perquè són els que centren totalment la seva atenció en el subjecte. Porten una bona càrrega emotiva i són perfectes per capturar els sentiments que, utilitzant plans més llargs, passarien desapercebuts.
El camp i el fora camp
El camp és tot allò que la càmera fa visible en un enquadrament determinat, és a dir, el que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar. En canvi el fora camp és el que no veiem en l'enquadrament però que d'alguna manera o una altra forma part de l'escena, ja sigui perquè l'enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem.
Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per jugar a crear expectatives, interrogants ... De vegades pot donar-se el joc que es mostri en el camp allò que està fora de camp, per exemple a través d'un mirall.
Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per jugar a crear expectatives, interrogants ... De vegades pot donar-se el joc que es mostri en el camp allò que està fora de camp, per exemple a través d'un mirall.
Una altra manera de jugar amb el fora de camp és quan l'objecte està en el camp, però o bé nosaltres o bé els personatges o bé tots dos, no el veiem (un símil d'aquest efecte seria quan en un espectacle infantil un personatge pregunta al públic si han vist "el dolent" i mentre aquest ve per darrere i el públic el veu però el personatge no).