La manera en com les persones percebem el que passa al nostre entorn, no és la manera en com es mostra en un film. Tot i que el film, sovint, pretén aconseguir que el que es projecta sigui el més fidel possible a la realitat, la manera en com es combinen els plans, no coincideix en com l'ésser humà fa un seguiment en directe de la realitat. La manera en com es fa aquesta combinació de plans és el que anomenem 'el muntatge'.

Exemple:

Si seguim la conversa entre dues persones, el que probablement succeirà, és que anirem movent el cap i fixant la mirada sobre la persona que parli en cada moment. En un film,una conversa s'acostuma a traduïr com una succeció de plans independents, normalment amb una transició per tall, on el pla que es mostra és el de la persona que parla, o bé el de la persona que expressa en cada moment.

En el següent video podem veure un exemple d'una conversa:

La manera en com es succeeixen els diferents plans en una escena, té molta importància en el contingut que es vol transmetre. No només s'aconsegueix transportar una idea a l'espectador, amb un pla molt evident, és molt important el context de plans on es troba situat l'esmentat pla. Aquest fet és el que el cineasta rus Lev Kuleshov demostra durant els anys vint:

Quan el significat del que es vol transmetre, només s'obté amb la suma de dos o més plans, és a dir, quan un pla per si sol, no és capaç d'aportar una idea complerta, estem parlant de muntatge dialèctic. Aquest és un muntatge en el que la idea principal es refoça amb plans expressius que no tenen un fil narratiu directament relacionat amb la història, però per la seva capacitat expressiva, ajuden a emfatitzar una idea. També s'anomena muntatge ideològic o expressiu.

En aquest tipus de muntatge, l'espectador ha de treballar per aconseguir entendre el que es pretén transmetre. El creador d'aquest tipus de muntatge fou Eisenstein. En l'escena final de la pel·lícula "la vaga" es pot observar com s'utilitzen alguns plans recursos per emfatitzar la barbarie del tzarisme.

Més clar és encara el següent exemple, on Chaplin mostra un ramat d'ovelles abans d'un pla on esveuen els obrers anant cap a la fàbrica.

Quan succeeixen dues accions en llocs diferents però en el mateix moment, i s'expliquen de manera que s'alternen els plans. Normalment aquestes dues situacions acaben convergint en una de sola. A partir del minut 4 de la següent escena s'aprecia aquest muntatge: Ingrid Bergman i Cary Grant són a la bodega descobrint l’urani que fan servir els nazis, mentre al saló de la casa el xampany es va acabant, la qual cosa significa que algú baixarà al soterrani on hi ha la bodega i els descobrirà.

 

En aquest muntatge, accions que succeeixen en llocs o moments diferents, s'expliquen alhora, més aviat, s'intercalen entre elles. Els plans d'una acció, s'intercalen amb els plans d'una altra acció, amb la intenció de relacionar alguna idea comú a les dues històries, per donar més ritme a la narració o per a augmentar el suspens.

El més clar exponent d'aquest muntatge és el que el director americà D.W. Griffith mostra en la seva pel·lícula "intolerància" (1916). En aquesta, s'expliquen quatre històries relacionades amb la injusticia, aquestes històries es van intercal·lant entre elles al llarg del film i és al final del mateix, on els salts d'una història a una altra es succeeixen cada cop de manera més ràpida per accentuar la sensació de suspens i el dinamisme. 

Les quatre històries són:

• A l'any 539, els babilonis estan celebrant la victòria obtinguda enfront l'invasió de l'imperi Persa. Però el seu alt sacerdot els ha traït i ha obert les portes de les muralles perquè els perses puguin contraatacar.
• Una dona de l'època (1916) ha aconseguit proves per exculpar al seu marit d'una falsa acusació d'assessinat que l'ha portat a ser condemnat a la forca. L'execució és inminent. La dona va en cotxe perseguint un tren en el que viatja el governador de l'estat, la única persona que pot suspendre l'execució (aquí hi ha dues històries).
• Un home intenta salvar a una dona que serà assessinada en la matança de la nit de San Bartolomé (a França 1572).

Quan tota la seqüència està integrada per un únic pla, aquest pla s'anomena pla seqüència. En aquest cas no hi ha una fase de muntatge, però si que hi ha una fase de preparació que acostuma a ser molt complexe, donat que cal conjugar tots els elements que participen de l'escenografia i aconseguir transmetre el dinamisme i el ritme necessari perquè el què s'explica sigui atractiu.

En aquest cas, inevitablement el temps cinematogràfic coincideix amb el temps real.