A- A A+
Com succeeix amb l'espai, el temps d'una imatge és sempre una modelització de (una manera d'interpretar) la realitat. Tota fotografia suposa un tall del continu temporal, una selecció interessada d'un moment essencial que, segons els casos, pot expressar des de la singularitat d'un instant fins a narrar-nos un complex relat amb una temporalitat més o menys dilatada.
Aquesta temporalitat es pot construir a través de l'articulació d'una sèrie d'elements, que ja s'han tractat en temes anteriors: 
  • El ritme
  • Les direccions de lectura
  • La composició en perspectiva.
  • El control de la velocitat d'obturació
  • ...

Instantaneïtat

Fa referència a com la fotografia constitueix sempre la representació i captació d'una petita fracció de temps, Cartier-Bresson parlava de l'instant decisiu. Aquesta instantaneïtat es pot interpretar de tres maneres diferents:
  • Congelar un instant de valor transcendental: l'elecció d'aquest moment no és fruit de la casualitat, sinó que implica una preparació.
  • Hi ha altres fotògrafs com Robert Adams o Timothy O'Sullivan que entenen la instantaneitat com la puntualitat, l'absència de duració.
  • En altres casos congelar el temps constitueix simplement una estratègia per provocar un potent efecte d'estranyament en l'espectador, com la següent fotografia de Philippe Halsman:
 
 

Duració

La representació d'una durada del temps és una altre discurs que podem fer des de la fotografia, hi ha un recurs molt utilitzat en aquest sentit, que és l'escombrat, que consisteix en fer una fotografia a una velocitat baixa seguint el moviment d'un objecte o subjecte.
Aquest és el cas, per exemple de Ernst Hass: la seva curiositat creativa li va empènyer, així mateix, a desenvolupar un estil propi per fotografiar el moviment que avui està indeleblement associat al seu nom: la imatge “moguda” a propòsit.

En lloc de “detenir” el moviment del subjecte amb un temps breu d’exposició Haas utilitzava un temps més lent de forma tal que el model continués movent-se i, per tant, la imatge resultés moguda. Va aprendre a controlar la intensitat i els matisos d’aquest efecte triant el temps d’exposició i el moviment de la càmera en funció dels canvis de lloc del subjecte. Les imatges que va obtenir evoquen admirablement el sentit de moviment i el color les fa molt atractives. A principis dels anys cinquanta, mentre fotografiava una cursa de braus a Espanya, Haas es va trobar, a mesura que queia la tarda, prenent imatges que cada vegada apareixien més envaïdes per les ombres. Donada l’escassa rapidesa de la Kodachrome, es va veure obligat a recórrer a temps d’exposició de 115 o, fins i tot, de 112 segons.

Les imatges mogudes van suscitar la seva curiositat i el van encoratjar a realitzar nous experiments. En analitzar les fotografies va descobrir que la vista buscava sempre un punt nítid de referència a la zona “moguda” de la foto. En teoria, es va dir, aquell punt devia ser la part més important de la imatge.

Va descobrir que el millor mètode per obtenir un efecte semblant consistia a prendre una “panoràmica” amb la càmera, o sigui, moure-la en la mateixa direcció i aproximadament a la mateixa velocitat que el subjecte principal de manera que aquest estigués en la mateixa posició en el visor durant tot el temps que durés l’exposició. Per tant, el fons apareixeria més desenfocat que el subjecte que, a certes zones, sortiria sorprenentment nítid. Amb el pas del temps va adquirir la pràctica necessària per sincronitzar el temps d’exposició amb l’acció.




vegeu els enllaços següents amb exemples de fotografies amb llarga exposició o velocitat d'obturació lenta:
galeria 1 / galeria2

Tot i que també hi ha altres recursos com per exemple els utilitzats per Duane Michals , que experimenta a través del muntatge fotogràfic, i la tècnica de doble i de triple exposició. Intentant mantenir-se entre la realitat i la ficció, amb una gran quantitat d'il·lustració de fantasies. 
 
Per representar el pas del temps però, no és imprescindible l'ús de recursos tecnològics, hi ha opcions més poètiques que permeten aquesta mateixa interpretació, en aquesta línia podriem destacar artistes com Ansel Adams autor de la següent fotografia o Edward Weston
 
 

Atemporalitat

Hi ha fotografies que no presenten cap tipus de marca temporal. En realitat caldria dir que això no és possible perquè qualsevol imatge està inscrita en algun moment, però en gran mesura això es pot apreciar en géneres com la fotografia publicitaria o industrial, on es produeix una ocultació intencionada d'aquestes marques.
 

Temps simbòlic

Quan el temps o moment que representa una fotografia  (representar: imitar la realitat perfectament) és diferent de la seva intenció inicial, parlem de temps simbòlic. Quan una fotografia ens transporta més enllà de la realitat que representa. Aquest és un tipus de temporalitat en el que és imprescindible interpretar i desxifrar.
 

Temps subjectiu

El temps simbòlic en si mateix ja és un temps subjectiu perquè depèn de la interpretació que l'espectador en faci. Però encara hi ha alguns casos en els que es pot considerar que el temps representat en una fotografia, té una dimensió particularment subjectiva per qui l'està mirant, sovint difícilment decodificable per altres.
Un bon exemple d'això serien les fotografies personals que ens evoquen records que només nosaltres coneixem, però que en poden suggerir a d'altres persones que també les contemplin. Poden resultar intensament emotives i plenes d'intimitat en alguns casos.
 

Seqüencialitat / Narrativitat

L'ordre visual i les direccions de lectura són alguns factors que resulten determinants per reconèixer en la imatge la presencia d'una seqüencialitat temporal o narrativitat. 
Tota imatge explica una història més o menys petita, sempre amb l'ajuda de la nostra participació activa en la seva lectura. Aquest recurs fou utilitzat també per Duane Michaels com podeu veure a l'enllaç següent.
 
Joomla templates by a4joomla