Quan parlem de composició hem de fer referència als elements següents:
Equilibri
En el pla més estrictament teòric, direm que una imatge correctament composada ha de tenir un bon equilibri. Aquesta norma ha estat trencada per pintors i fotògrafs en les seves composicions, quan buscaven altres intencions que eren prioritàries a aquest concepte.
Feta aquesta introducció, a continuació entrarem en aquest pla teòric que és imprescindible conèixer per poder valorar el contingut d'una imatge, encara que sigui per destacar-ne l'absència.
Quan parlem d'equilibri, ens referim a com s'endrecen els pesos i les tensions que generen els diferents elements que composen una imatge, per tal què la sensació que transmet la globalitat de la mateixa, no sigui transitòria i poc assossegada per la tendència que mostren a canviar de forma o de lloc.
L'equilibri és la referència visual més important per l'home, donat que la seva detecció és intuïtiva, automàtica, ràpida i eficient. Percebem i ens relacionem amb el nostre entorn segons els eixos horitzontals i verticals. És en base a aquests dos eixos que s'articula el concepte d'equilibri.
Algunes imatges i objectes semblen no tenir estabilitat, en aquests casos suplim aquesta sensació imaginant eixos verticals i horitzontals implícits.
Les imatges que semblen no tenir equilibri produeixen una sensació de tensió visual, també es pot dir que els pesos dels elements que la composen no estan equilibrats. El pes sovint és la força que atrau la mirada de l'espectador quan observa una imatge. L'harmonia i l'estabilitat són contraris a la tensió.
Aquesta necessitat per part de l’observador de donar ‘estabilitat’ al que està veient té conseqüències ben importants ja que la creació d’aquest eix visual determina en definitiva el pes visual dels elements de la fotografia. L’equilibri s’aconsegueix atribuint a la fotografia un ‘centre de gravetat‘ determinat pels pesos visuals de la composició, tot i que en composicions amb formes irregulars és més difícil assignar un eix visual que en el cas de formes regulars o simètriques.
El pes i la força visual
Els elements que composen una imatge, s'atrauen i es repelen com ho fan els astres de la nostra galàxia, mantenint d'aquesta manera un equilibri gravitatori. De la mateixa manera, el "pes visual" és el que determina l'atracció gravitatòria de cada element de la composició. És la força amb la que un element d'una composició atrau la vista de l'espectador. A major pes visual, més capacitat d'atracció.
Pesen més:
- Els objectes situats a la dreta de la imatge.
- Els objectes de major tamany.
- Una major profunditat
- Estar a dalt que abaix.
- Els colors càlids.
- Els colors saturats
- Els colors foscos
- Els tons clars sobre fons fosc (que al revés).
- A igualtat de fons pesen més els tons més contrastats.
- Una forma regular, fàcil de reconèixer (que una irregular)
- Una forma compacta respecte el seu centre (que una dispersa).
- La orientació vertical, després la obliqua i finalment la horitzontal.
- L'interès intrínsec de la forma (pesa més el cap d'una persona que un arbre).
- Un element complex.
- Un element aïllat respecte un grup d'elements iguals.
- Una superfície texturada
Suporta més pes:
- La zona esquerra d'una imatge
- Una posició ben centrada o ben situada en algun dels eixos principals
La tensió
Hi ha molts elements en el nostre entorn que no ofereixen estabilitat visual i nosaltres inconscientment suplim aquesta carència relacionant-hi un eix visual (vertical i horitzontal).
La manca d’equilibri o regularitat és un factor desorientador per a l’observador, aquest 'defecte' s'aprofita com a medi de comunicació visual.
Genera tensió un element que trenca l'harmonia: Una fotografia equilibrada, harmoniosa, no té tensió; una de desequilibrada, si. La tensió és, en definitiva, un dels medis visuals més eficaços per captar l’atenció de l’observador.
No cal parlar ja en termes d’equilibri i no equilibri en una fotografia sinó si aquesta conté elements de tensió, visual o dinàmica, o no.
Al detall d'aquesta fotografia es pot apreciar com s’aconsegueix trencar la simetria i l’estàtica global de la fotografia creant una tensió que la desequilibra. Simplement la posició del braç del subjecte és suficient per captar la mirada de l’observador i reforçar el missatge de ‘fugida’ que el fotògraf vol expressar. També es pot apreciar com les línies (verticals, corbes, de perspectiva), son veritables camins visuals que ens porten al centre d’atenció. També es pot deduir com es genera la tensió, imaginant aquesta mateixa fotografia sense el personatge central.
Anivellament i agusament
Agusar= fer més agut. (De l'anglès: Leveling and sharpening.)
Els dos conceptes són pols oposats i són les tècniques compositives que ens donen l’harmonia o falta d’harmonia. L’anivellació és la tècnica per la que aconseguim l’harmonia.
Simplement col·locant un punt en el centre del rectangle, l’anivellació, no crea cap sorpresa, l’esquema es totalment harmoniós. Ara bé, el fet de situar-lo en una de les cantonades crea ‘tensió visual’, és l’agusament. El punt ni s’ajusta als eixos visuals verticals ni horitzontals ni diagonals.
Tan a l’anivellament com a l’agusament i ha una claredat de propòsits i l’observador acaba ‘equilibrant’ la composició, com s'ha vist, a partir de la creació dels eixos i pesos visuals.
La fotografia de la dreta crea una major tensió visual i l’observador busca l’equilibri a partir de dotar de més pes visual al grup de banyista de la zona inferior dreta. Es crea una línia diagonal formada pels dos grups d’elements que recorre tota la fotografia.
Però hi ha una situació en la que l’observador es mostra confós per trobar l’equilibri compositiu, es tracta de l’ambigüitat. En aquest cas el punt no està centrat però tampoc totalment agusat. Aquesta ambigüitat visual frena el procés d’equilibrat i aquesta queda ‘irresolta’ amb un resultat global que treu pes al missatge compositiu.
En les següents imatges s'aprecia com L’anivellament o l’agusament esquerra-inferior no provocaran tensió, seran composicions harmonioses i estables. En canvi tot allò que situem a la dreta o a la zona superior de la fotografia crearà una major tensió visual que intentarem contrarestar establint pesos visuals. Dit d’una altra manera, allò que col·loquem a les zones de tensió, dreta-superior, tindran més pes visual (pes visual= més atracció per l’ull).
Recorregut visual
No es pot definir de manera dogmàtica el recorregut que tothom fa al mirar una imatge, això es deu a que aquesta lectura és discontínua, l'usuari s'atura, va endarrere, vacil·la, ... però, si que es pot afirmar que els elements de la imatge poden conduir aquesta lectura.
Aquesta conducció és la que ajuda a donar coherència, però sempre és qui observa la imatge, el qui decideix on comença a mirar. A mida que recorre la imatge, descobreix elements coneguts així com les relacions entre aquests elements. El fotògraf pot jugar amb aquesta idea, però al final és qui mira, qui, amb les seves circumstàncies es deixa emportar o no per el què proposa el fotògraf.
A través del recorregut visual establim una sèrie de relacions entre els elements que composen una imatge. L'ordre en què llegim aquests elements està influenciat per diferents factors:
Direccions d'escena
Aquestes direccions són internes a la composició:
Incloses: Són aquelles direccions que no apareixen representades explícitament, sinó que són suggerides a l'espectador per les mirades dels personatges, semblances de color, de forma, de mida...
Representades: De manera explícita per exemple amb elements gràfics (fletxes, línies cinètiques, ...) dits assenyalant un punt o amb la presencia de formes i objectes punxeguts.
Direccions de lectura
El recorregut de la mirada o procés d’observació de la fotografia a la nostra cultura occidental segueix els patrons dalt-baix i esquerra-dreta. Si els elements es troben desordenats, es podria recollir una altra forma de lectura visual que seria des del centre de la imatge cap als costats d'aquesta, encara que també centrem la vista en alguns punts ens cridin més l'atenció que altres.
El coneixement d’aquest fet per part del fotògraf és de gran ajuda a l’hora de col·locar els centres d’interès i provocar tensió a la fotografia. Hi ha dues maneres d’explorar la fotografia, via l’eix vertical-horitzontal i via el quadrant inferior-esquerra. A la següent imatge es pot veure l’esquema dels dos mètodes.
Val a dir que la composició de la imatge té molt a veure amb la manera em com es llegirà. En els exemples següents, si tenim en compte que la lectura la fa una persona d'occident, podem tenir tres mètodes per recórrer la imatge, la primera, la icònica, de dreta a esquerra i de dalt a baix. Quan les imatges es veuen ràpidament la lectura acostuma a ser de tipus exploratòria, però el fotògraf pot manar en aquest recorregut, fent una lectura conduïda, en funció de com situï els elements en la composició:
A l'hora de
conduir les lectures d'una imatge, cal tenir present aspectes com que: A les fotos de paisatges les línies adquireixen un protagonisme especial. Les línies son les guies que proposa la fotografia per recórrer-la fins arribar al ‘punt focal’. Justament el que es vol és que l’observador recorri tota la fotografia fins arribar a aquest punt. És important evitar les línies rectes per aquests recorreguts, molt millor proposar composicions amb predominança de línies corbes, que es poden trobar en camins i rius. Quant més espai recorri l’observador en explorar la fotografia més informació obtindrà aconseguint així sensacions més complertes, més riques…
Tot i així és molt difícil preveure el recorregut visual que realitzarà un observador, és per això que es recomana simplicitat: quants menys elements hi hagi millor. L'ideal és aconseguir una invitació senzilla a recórrer la fotografia i aturar-se en el centre d'interès.
Llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix. I és aquesta justament la primera predisposició del nostre cervell a observar la fotografia. Si hem d’incloure ‘camins visuals’ és bo fer que aquests es situïn a l’esquerra i que flueixin cap a la dreta o si hem d’incloure alguna línia diagonal, que aquesta comenci a dalt a l’esquerra, travessi la composició, i acabi en un punt més baix i més a la dreta. Aquestes son composicions molt més senzilles d’interpretar.
Les següents composicions intenten demostrar el sentit en l’observació. A l’esquerra un escombrat dalt-baix ajudat per la inclinació del perfil de la muntanya. A la dreta, el camí al costat de la platja convida a un recorregut, totalment guiat (conduit), d’esquerra a dreta. El problema d’aquesta darrera composició és que tota la zona esquerra-superior de la fotografia queda fora del camí visual, sense interès per l’observador.
En el següent exemple es pot veure la importància de la posició dels objectes a la fotografia. Al cas de l’esquerra el gerro de flors adquireix un alt pes visual que projecta a l’observador a través de la tomba cap al mar. En el cas de la dreta l’equilibri s’aconsegueix donant al cavall de la dreta un pes visual que equilibri al grup de l’esquerra.
Ritme
Consisteix en la repetició de línies i formes. Generalment aquestes repeticions produeixen una sensació agradable a l'ull humà. El ritme crida l'atenció per si mateix pot ajudar-nos a estructura la imatge. De fet, en alguns casos, el ritme pot arribar a convertir-se en el tema principal de la fotografia.
No obstant cal utilitzar el ritme amb moderació. L'abús pot fer-nos caure en la monotonia i avorriment. Podem resoldre aquest problema introduint un element que trenqui la monotonia i aporti interès a la nostra imatge. L'ús del ritme com element secundari és molt recomanable i sol donar fantàstics resultats.
Aconseguir aquesta sensació de ritme no és difícil. És recomanable utilitzar al menys tres motius semblants, donat que amb menys pot ser complicat. També es recomanable utilitzar enquadraments apaïsats que permetin establir ritmes horitzontals i que permetin que l'ull es desplaci de banda a banda. Establir un ritme vertical és possible però més complicat.
