A- A A+
  • 1927 va ser una data clau en la història del cinema.En aquest any va aparèixer El cantor de jazz d'Alan Crosland, que ha vingut a considerar-se com la primera pel·lícula sonora del cinema. A partir d'aquesta data, el cinema hauria de patir un gir brusc cap a una nova forma d'expressió artística: el llenguatge audiovisual.
Realment, el cinema gairebé mai havia estat una experiència silencionsa per als espectadors ja que solia anar acompanyat amb música en viu i en paral·lel a la projecció i, freqüentment, de les paraules d'un narrador a la sala que llegia els diàlegs i explicava algunes situacions . És a dir, l'experiència del cinema era ja sonora encara que la música era concebuda com a acompanyament, no integrada orgànicament en el discurs visual.


  • El cinema sonor és un canvi radical, gairebé traumàtic, si es valoren dos aspectes:

La introducció del so va comportar, a causa d'aspectes tècnics, la tornada de la càmera a la immobilitat d'anys enrere.
La innovació tècnica del sonor no va ser acollida de la mateixa manera per tots els membres del món cinematogràfic.

Així, mentre companyies com la United Artist el van rebre amb gran satisfacció, altres van treure les ungles davant el so, considerant-lo com una perversió que venia a contaminar un llenguatge ja perfectament evolucionat.
Per Chaplin, per exemple, l'essència del cinema és el silenci. El director francès Abel Gance opinava que l'arribada del sonor només seria útil per als documentals, ja que el cinema no té necessitat de paraules.

Per aquest i altres autors el sonor és una combinació absurda de dos mitjans d'expressió antagònics: imatge i so.
Els directors russos van ser potser els que més explícitament es van posicionar davant de l'arribada del cinema sonor, o almenys davant d'una utilització simplista d'aquest. Així, Eisenstein, Pudovkin i Alexandrov signen el manifest El contrapunt orquestral, en què defensen un ús contrapuntístic del so, en conflicte amb la imatge que el suporta, per generar sentits afegits al que es descriu.


Però, evidentment, malgrat aquests problemes inicials, el so aporta una sèrie d'avantatges:

  • Major realisme.
  • Més informació, amb la consegüent economia de plans.
  • Potenciació del fora de camp, ja que el so suggereix espais i accions que no es veuen en l'enquadrament.
  • Utilització expressiva del silenci amb fins dramàtics (abans amb el cinema mut, el silenci era obligat).
  • Aparició de nous gèneres (musical).
  • I potenciació d'altres gèneres: policíacs, comèdia, documental històric i didàctic, a causa de la informació que aporta el so als diferents tipus de narració.


El so al cinema, s'ha convertit amb els anys en un element amb tant abast com altres tècniques cinematogràfiques i amb tantes possibilitats creatives com el muntatge.


El silenci en una banda sonora, pot ser un element inquietant o anticipador d'una cosa que succeirà. Serveix també per crear contrastos rítmics o estats d'ànim. En algunes obres és un element dominant, utilitzat amb plena intenció expressiva.

Ja va dir Robert Bresson que "El cinema sonor ha inventat el silenci"

El ritme implica una sèrie de compassos més forts i més febles i un tempo.
Organitzant els elements sonors + altres elements cinematogràfics= es conformar el ritme global d'una pel·lícula.
Joomla templates by a4joomla